Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : el sindicalismo y la construcción de los derechos


Madrid : Fundación 1§ de Mayo, 2014 (Revista de Estudios)
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.

¿Un Aparato fundamental para el control de lamano de obra? : (Reconsideraciones sobre el sindicato vertical franquista)
Babiano, José

Historia social. (Alzira ; València. Núm 30 (1998) p. 23-38)

Els estudis de Ludevid i Aparicio van plantejar una visió historiogràfica que féu fortuna: la dels sindicats verticals oficials com a principal aparell de l'Estat per a combatre l'anomenada "lluita de classes" i exercir un ferri control i disciplina envers els treballadors, en el marc de la dictadura. Aquesta visió, resultat d'una perspectiva institucionalista, és matisada en aquest document, en què s'analitza el procés pel qual els sindicats verticals s'estructuraren i el rol que menaven a terme en el disciplinament del mercat laboral i del lloc de treball. D'aquesta manera s'aconsegueixen noves conclusions que no obvien tampoc aspectes rellevants com la política de benestar o l'acció del govern en relació amb la negociació col·lectiva.

Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : El sindicalismo y la construcción de los derechos
Babiano, José

Madrid : Siglo XXI, 2014
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.

Retóricas y espacios del antifranquismo
Babiano, José

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina . Del franquismo a la democracia 1936 - 2013 / Manuel Pérez Ledesma i Ismael Saz (Coords.). Zaragoza : Marcial Pons Ediciones : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015 . p. 299-326
ISBN 9788415963387

En aquest capítol l'autor aborda les diferents cultures polítiques constitutives de l'antifranquisme. En aquest sentit, tot i que compartiren alguns trets comuns, convé advertir que la pluralitat d'aquestes cultures polítiques fou l'origen de disputes i desavinences que obliguen a una anàlisi detallada que tracte de fugir de les generalitzacions. Així, l'autor analitza aquestes cultures polítiques des del moment de la seua derrota a la Guerra Civil, a l'exili i a l'interior, dels partits i sindicats, etc, per concloure que un llenguatge comú de drets i llibertats situa l'antifranquisme en l'origen del sistema democràtic i, de fet, com a element constitutiu del mateix. Tanmateix, el mite inaugural del consens constitucional les hauria excloses d'aquest procés genètic, atès que la dreta franquista que hi participà era totalment aliena a aquest llenguatge compartit per l'antifranquisme.

Emigrantes, cronómetros y huelgas : un estudio sobre el trabajo y los trabajadores durante el franquismo (Madrid, 1951 - 1977)
Babiano, José

Madrid
ISBN 9788432308772

Aquest llibre de José Babiano és en realitat una adaptació ampliada de la seva tesi doctoral, premiada pel Centre d'Investigacions Sociològiques en la convocatòria de 1992. L'obra aborda les interconnexions existents entre el cicle econòmic - entès com a expansió industrial, sí, però també com a increment demogràfic i com a reordenament i expansió dels entramats urbans -, la reconfiguració de la classe obrera i la protesta industrial en el llarg termini. Per a aconseguir una anàlisi equilibrada, l'autor aprofita el context concret de la dictadura franquista i observa amb atenció un conjunt de microprocessos, esdevinguts a l'àrea metropolitana de Madrid, de tal manera que l'anàlisi se sostingui en una base de dades empíriques. L'objectiu de tot plegat, doncs, és aportar claredat a fenòmens tan crucials en la història recent de la classe obrera com l'extensió del fordisme, el sorgiment de nous repertoris d'acció col·lectiva o l'èxit de noves fórmules sindicals, organitzades de manera innovadora i creativa, com ara les Comissions Obreres.

El Mundo del trabajo durante el franquismo : Algunos comentarios en relación con la historiografía
Babiano, José

Ayer. (Madrid. Núm 88 (2012) p. 229-243)

Aquest article conté una sèrie de reflexions sobre la historiografia relativa al món del treball durant la dictadura de Franco. En primer lloc, l'autor fa referència al seu context sociocultural i historiogràfic. En segon lloc, assenyala un seguit de característiques comunes que estan presents en aquest tipus d'estudis. A continuació, s'aborden, de forma paral·lela, els seus límits -com ara la minsa presència de les dones, les mancances pel que fa a la incorporació d'elements d'història urbana o les narracions de tipus "èpic" dels conflictes, especialment les vagues, entre d'altres- i alguns dels debats que tenen lloc al respecte. Finalment, proposa, a mode de ruta per explorar, un camí híbrid. Camí que retorna a les propostes d'Eley i Nield, autors que advoquen per una estratègia plural que contemple, front a concepcions polaritzades i suposadament antagòniques, un esforç de síntesi entre les aportacions d'un "vell" paradigma d'Història Social i les aportacions epistemològiques des de la Història Postsocial. Tot i que l'autor no la considera una estratègia acabada, la considera un bon punt de partida, defugint així els perills d'instaurar el nou dogma determinista -aquest cop "idealista"- que contenen les propostes favorables al "gir lingüístic".